Chieko recordava que aquelles dues taques de violetes havien estat sempre allí, amagades entre les escletxes de la soca del vell cedre. Per a ella, aquelles flors havien estat un veritable descobriment, les violetes tan sols estaven separades l’una de l’altra per un pam d’aire. I llavors va pensar què podria passar si algun dia s’hi trobaren de debò. Probablement les violetes, com nosaltres, no escollien allò què volien ser de majors.
Des del port de Kobe per l’autopista de la costa en una hora i escaig et plantes a la ciutat dels dos mil temples. Saito, la guia que m’acompanyava, es va quedar molt sorpresa quan vaig demanar-li opinió sobre l’obra de Kawabata. Sorpresa i probablement desconcertada, perquè la proverbial contenció emocional nipona no entén aquesta espontaneïtat llatina a l’hora de fer preguntes.
Vaig trobar la ciutat de Kioto tal com havia d’estar, encara sumida en el silenci d’un somni mil·lenari. M’esperava la ciutat que Kawabata havia traçat amb uns trets peculiars: aquella tristor soterrada, reprimida, eixa preferència per l’efecte visual, el fulgor per la bellesa, la pinzellada justa i lleugera de tinta, trets tots inevitablement japonesos. I sabia que res no m’havia de detindre. Ni l’estranyesa del lloc ni la llengua tan consonàntica i musical com incomprensible. A partir d’ara, anava a gaudir del dret a estimar totes les coses que passaren davant de la meua mirada, totes les que encara no havia aprés a estimar: el vent encalmat que llepava la brisa dels cedres, aquell estany en miniatura recollit entre el bosc de bambús, amb una flor del lotus i la carpa golafre, o el temps que reposava sobre la llum discreta del parterre de les peònies. I és que aquesta era la única condició del viatge: sortir de casa, deixar-se dur... anar-hi. Encara que no comprenguera que la pedra també tenia dret a somniar, que n’hi ha una llum nova en cada capoll clos, que l’herba i la molsa són també part d’eixa part teua que et respira i que la flor, al capdavall, no té cap culpa del seu tall. No m’era necessari maleir cap nom, o dir adéu encara que no em cregueu.
En ajupir el cos, em vaig adonar que la humitat freda de la porcellana tornà humà i transparent el baf tebi de la maiko del barri de Gion que m’emplenava amb delicadesa la tassa de sake calent, tot just en l’instant en què intuïa un esbós subtil de somrís en el seu rostre.
La pell ja esquifida de l’escriptor s’havia carregat amb un cúmul de dols inhumans; i els colps del destí trobaven refugi en una prosa farcida d’una nostàlgia insondable, de vegades distant i llunyana, que no obstant, sempre reeixia en la mirada elegant que cercava d’atansar eixe estrany i sobtat resplendor de la bellesa. I es que, tal com diu
La metàfora de la ciutat mil·lenària es fa palesa al llarg de la novel·la, en el pas de les estacions que marquen el ritme del llibre, en la vida de la jove protagonista —l’òrfena Chieko—, en l’evocació fluida de les cerimònies tradicionals, en la ferida profunda que va provocar l’obertura de la mirada d’Orient cap a Occident, amb l’inevitable retrobament tràgic de dues cultures i la desgarradora i dolorosa crisi espiritual.
Kawabata mai no va viure a Kioto, però Kioto era l’espill perfecte on es podia reflexar l’ànima japonesa. L’escriptor va morir discretament —uns anys després d’haver llegit el seu discurs poètic en el lliurament del Nobel—, en una habitació solitària de la platja de Zushi, al sud de Tòquio, com a conseqüència de la inhalació d’una dosi letal de gas domèstic. Vint anys després del seu traspàs, la ciutat homònima a la de la novel·la li va retre homenatge amb un carrer que recorda el seu nom i que flanqueja la riba dreta del riu Kamo, des del nord de Sió Ohashi fins al monòlit on hi ha l’escultura dedicada a Izumo No Okuni, la creadora del teatre kabuki.
Prova de comentari.
ResponElimina