Poesia i compromís cívic: A propòsit de Correspondència de guerra, de Manel Alonso

Versos breus però no lacònics, lleugers i no pas superficials, fondos sense embafaments, apassionats sense patetismes, complexos sense ser exhaustius, de vegades incisius i penetrants, esmolats com el ganivet d’un saginer, dolços com carrossos de sucre, d’altres suaus i eteris com bambolles de sabó, irònics i irreverents, melancòlics sense llàgrimes i, al capdavall, sincers, sense cap pretensió de convèncer ningú, amb l'única voluntat de dir allò que es vol dir, allò que cal dir… Aquestes són algunes de les sensacions que m’ha causat la lectura de l’últim llibre de Manel Alonso, Correspondència de guerra (XIII Premi de Poesia “Paco Mollá”, 2008, de Petrer).

Manel és home de país, i ha elegit voluntàriament el compromís com a bandera de la seua nova proposta poètica. Ha elegit aquest camí i no cap altre. La seua decisió és una continuació natural del seu compromís cívic: activista cultural i polític, poeta, narrador, articulista, crític, editor... Ara que sembla que haguem assistit a la mort de les ideologies, ara que les ideologies se solapen unes damunt les altres, es difuminen i es dissolen, es pacten i es negocien en el mercat espuri global, el poeta aixeca la veu. La dignitat humana, la consciència que l’estructura de la societat és radicalment injusta, els viaranys foscos del poder i la necessària coresponsabilitat de l’ésser humà planen pels seus versos. I no és un joc purament retòric, perquè el poeta defuig deliberadament de les floritures i fa servir la poesia com a proclama, com a denúncia, com a matèria discursiva. Manel creu ferventment en la paraula com a eina de combat, creu en el poder vindicatiu de les síl·labes. I amb els seus dubtes, amb les seues incerteses i limitacions, ens presenta aquesta apostasia valent i arriscada dels temps que corren. Els temps de l’immobilisme crític, del pensament únic a què ens ha abocat l’Era postglobal.

Des de la trinxera lliure del vers, l’escriptura flueix àgil i nerviosa; la seua radiografia aguda de la realitat, −que probablement s’entronca en aquella poesia de caire social, en aquell realisme social, en aquell compromís cívic que semblava que s’havia esvaït− sense ser cruel, no mostra cap compassió amb els poderosos, com tampoc cap condescendència amb els pusil·lànimes. I ho diu sense contemplacions, perquè ho vulguem o no, tots som una mica culpables. El seu diagnòstic de vegades ens fa aterrir. Com un freelance de les barricades, Manel dispara amb bales carregades de ràbia, amb l’autoritat de la seua llibertat, i ens dóna una admirable lliçó de moral.

És un discurs nítid i precís que disseca la realitat i s’ancora en l’esperança dels mots, oferint-nos una proposta salvífica, ben enfornada al laboratori de la reflexió, a la caverna màgica on el poeta fabrica el motlle transgressor d’un ésser humà nou: reflexiu i reactiu alhora, inconformista, això és, lliure, que pensa i actua en conseqüència. Però al fons d’aquestes vies aparentment desertes batega un anhel de comunicar-se amb el món.

Formalment el llibre s’estructura com un tot, sense pauses. Al llarg del poemari, Manel barreja la crítica a la política i als polítics, al poder, els atemptats contra el medi ambient, els desgavells de la història, amb la passió per la literatura, o l’anhel de justícia. Des de la introspecció, des de la creença d’un futur millor, el poeta poua la seua set de fraternitat. És un dol al sol entre la magra realitat i la fe en l’esdevenidor. És un al·legat ferm contra els vicis de la societat als quals Manel oposa la necessitat d’aprofundir en una consciència moral de tall postconvencional, universalista.

Alguns poemes estan dedicats a poetes o escriptors (Manel Garcia Grau, Lluís Alpera, Toni Cucarella, Marc Granell, Vicent Penya, Salvador Jàfer) amb els qui dialoga discursivament com a interlocutors vàlids de la seua poemàtica, i ho fa no només pel testimoniatge de l’amistat, sinó com un homenatge als seus referents literaris.

La passió per les lletres pot il·luminar i fecundar la creació, però també la pot enfosquir i assecar. No és el cas d’aquest poemari. Manel no es limita a donar fe, a retre comptes de la nostra època: examina i desentranya la realitat amb el bisturí esmolat de la paraula. I la nafra que obri segueix supurant. Un discurs que sens dubte ens fa molta falta com a homes i dones d’un país, com a membres d’un col·lectiu que s’insereix en un món engavanyat de disfresses i enfarfegat de retòriques vàcues.