dimarts, 2 de febrer de 2010

La garfa dels dies


Jo vaig nàixer al Grau de Castelló al si d’una família de botiguers. El negoci familiar era una tenda d’ultramarins. En aquella època, la majoria dels grauers vivien directament o indirecta de la mar. A casa meua subministraven gènere a algunes barques: oli, vi, arròs, sucre, sal, farina, galetes, etc, els queviures bàsics per a preparar el ranxo de cada dia a la feina. La majoria de les vendes es fiaven i, amb un poc de sort, es cobrava al cap de setmana. Encara conserve una llibreta on s’hi anotaven les eixides, i els pagaments pendents. Algunes anotacions deien: “a compte de la garfa d’en tal o d’en qual ...”

El mot “garfa” és una expressió d’ús ben habitual als pobles costaners. Al llenguatge mariner català del segle XVII ja és recull el seu ús com “aquell palangre d’una andana que es quedava per a recompensar els mariners”. Cada membre de la tripulació gaudia d’una paga, proporcional al seu càrrec, que sortia de la venda de les captures a la llotja. A banda d’això, cada dia l’armador o propietari de l’embarcació reservava una caixa de peix per a repartir-la a parts iguals entre els mariners. Com una mena de pagament en espècie o si ho voleu com una stock option de casa nostra. La garfa també era motiu de transacció comercial i d’habitud els mariners l’empraven com a mercaderia per al bescanvi.

Amb aquest escrit obric un espai de diàleg, amb la pretensió de comunicar-me. Un diàleg amb el món, amb la comunitat ideal de comunicació, petita o gran, que m’envolta. Ho faré des de la solitud de la meua cambra, des de l’experiència, des de la reflexió humil i personal. Expressar la relació de l’home amb el món, i fer partícips als altres d’aquest testimoniatge. Aquest és el meu anhel. Em mou l’horitzó cordial de la paraula, la força que emana de la litúrgia secreta dels mots. Tan si val si ens serveix o no, si us plau, si us corrompeix o us purifica. Per què, de què ens serveix menjar o treballar, respirar o plorar, viure, si al capdavall no ho podem compartir amb els altres? I si això li serveix a algú d’ajuda per a viure millor, per a ser més feliç? Ara que sembla que ja no ens llegeix ningú, ha arribat l’hora en què els poetes i els escriptors hem de cridar els nostres versos i els nostres escrits a través del mòbil, enviant-los per fax o per l’e-mail, a través de la xarxa, o deixar-los impresos com a grafits vindicatius als murs ignominiosos de les garjoles que empresonen la llibertat de pensament. Perquè la vida ens paga la vida de moltes maneres. I en les paraules hi ha molta vida que ens cal reivindicar.

Alguns companys ja fa temps que s’han aprés la lliçó. Jo comence avui una aventura engrescadora, aquesta travessia il·lusionant per la garfa dels dies.

8 comentaris:

  1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Reconforta veure els "grafits" que algú altre escriu a la paret. Els presoners ens comuniquen de cel·la a cel·la...

    ResponElimina
  3. Benvingut per aquests verals, Joan. Per a mi no ets cap desconegut (http://llunatic.blogspot.com/2009/06/jardi-clos-de-joan-baptista-campos.html), i et seguiré de molt de prop. Molta sort amb la teva nova aventura!

    ResponElimina
  4. Un bell apunt per començar. He arribat ací a través dels salms de Josep. T'aniré seguint. I gràcies per tindre'm enllaçat.
    Salut!

    ResponElimina
  5. M'ha alegrat molt veure el teu nou blog i poder aprendre més coses amb tu, com el significat de la garfa,tan suggeridor...

    Una abraçada

    Guillem Casañ

    ResponElimina
  6. Gràcies companys per la vostra benvinguda

    ResponElimina