dijous, 27 de gener de 2011

Posta de sol a Phnom Bakheng


Quan vaig coronar l’últim escaló, em vaig adonar que el meu pensament aletejava lleugerament, talment un ocell engabiat que anhela la llibertat. Aleshores, sense saber com ni per què, em vaig trobar mirant l’horitzó, dempeus al bell cim d’aquell temple dedicat a Shiva que domina solitari la selva cambodjana. La colla de japonesos havia establit el seu quarter general, carregats amb tot de càmeres i objectius. Una remor malaltissa surava en l’ambient, però jo em debatia contemplant la clara atmosfera i els matisos blau-violeta que davallaven amb el crepuscle. Tota una humanitat estava penant allí, lluitant amb la mirada per passar pel coll estret de l’ampolla, tot buscant de trobar la llum interior i la bellesa. Alguns viatgers havien vingut a romandre i descansar una estona en pau, per tal de prosseguir el camí.

Si mai haguera d’assolir la plenitud de l’ésser de què parlen els hinduistes, si haguera de triar entre l’entrada al Nirvana o quedar-me enrere per guiar els qui vindran, ara mateix dic que desitjaria molt més quedar-me allí i oronejar com un bon esperit sobre la terrassa de Phnom Bakheng, perquè em fóra permès de contemplar el paisatge de l’avenir amb un somriure de pau i d’esperança.

Temple de Phnom Bakheng (Cambodja),

28 de setembre de 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada