divendres, 7 de gener de 2011

Deliri a Angkor Wat


Em sentia talment un cuc arrossegant-me entre les esplendors desafiants del santuari. Aquella pau tan estranya i benèvola, tan lluny de tot, tan a prop. Em costava de creure que aquest lloc ascendit entre les fulles i les branques del gran arbre de la vida haguera estat habitat per persones que es formularen les mateixes preguntes, que caigueren inanimats com jo en el buit i foren engolides sense deixar cap més rastre de llur pensament que aquests vestigis que ens parlaven amb claredat inexorable de la bellesa. La bellesa aspirada pel paisatge, reflectida als tolls d’aigua clara, transformada en passió delirant, l’alta vessant on l’home, havent atès el seu zenit, s’esllavissa per caure a l’abisme insondable.

1 comentari:

  1. Als peus d'un abisme insondable tatues sobre la pell del silenci les mateixes preguntes que altres deixaren esculpides a les runes del passat. Cerques respostes i ensopegues amb la bellesa, la bellesa que es deixa atrapar i modelar per la teua veu quan l'anomenes. La bellesa a la que un dia vas jurar fidelitat eterna. La bellesa on roman oculta la resposta a tot plegat.

    ResponElimina