San Francisco (I)

El meu no era ni de bon tros un viatge iniciàtic, però vaig arribar a San Francisco amb l'autobús, com en Sal Paradise, el protagonista de la novel•la de Kerouac. Recorde que vam creuar el pont d’Oakland. Era una vesprada radiant, impròpia del mes de setembre. Un tel de boira flonja creuava a la dreta la silueta del Golden Gate, tot perfilant la badia amb una aureola blanca. Més enllà estava el Pacífic, blau i enorme, que s’insinuava i anava avançant com una llengua poderosa fins que envoltava la ciutat tota de llegendes i misteris.

Design Suites Hotel

Refractari, com el safareig que xucla el midó de l’alba, encara xop de nit i mucoses furtives.
Ací on l’estiu s’insinua i deixa el rastre luxuriós en el cos amatent. Aigua, no te’n vages, encara! Calma’ns la set, guaita aqueixa incipient trama de llum que perleja el desig i deixa que abraçe la intensitat d’aquest moment màgic. Recorda si de cas l’últim sospir entre les vànoves. La història que ve després no importa gens.

Lleuger d'equipatge

Pense que ara, quan escric, hi haurà més persones al món que estan fent el mateix que jo: acaben d’enllestir l’equipatge. No sé quantes, però. És una forma de comunió curiosa, aquesta que m’uneix amb els altres; una litúrgia rara, raríssima. Una professió poc defensable: preparar l’equipatge, deixar les coses si fa no fa endreçades i sortir de casa amb un bitllet de tornada a la butxaca. És una rutina nova, que amplifica la rutina dels dies de cada dia. Sortir de casa per descobrir el món que no saps, i en el camí, posar en ordre les teues coses: de vegades un floc d’amor, d’altres la desídia o la ràbia, un baf de sorpresa o el dolor de la colzada del veí que ocupa la voravia i et mira amb cara insolent. Sortim i fem una cacera contínua de quelcom que no existeix: la realitat. Tractem de buscar expedients empolsegats d’allò que vam ser, construïm lleis generals de conducta: fingim que hi va haver un passat, tot just quan pressentim que, en realitat, potser en van haver molts altres. Mirem el món i pensem que hi ha un futur. Fem l’intent de comunicar-nos: ofrenem unes poques paraules a aquells que creiem que pensen com nosaltres, o a aquells que es troben en les antípodes i no s’esperaven la nostra visita.

Desplegue el mapa sobre la taula del meu escriptori i el mire per última vegada abans d’agafar l’equipatge. Mentre tanque la porta de casa, repasse mentalment la ratlla roja que hi he traçat. El taxi que m’ha de dur a l’aeroport m’espera al carrer. Però, el viatge, la màgia del viatge, ja fa temps que ha començat.

La mirada del sadhu

En el camí cap a Agra vam trobar un home sant —un sadhu—, assegut a la porta d’un temple, ran de la carretera. Cansat de mussitar mantres, buscava la nit, mentre s’acariciava lentament la barba espessa d’anys i pregàries. El sòl era un badall en el seu rostre vell. Jo vaig arribar a pensar que l’home potser ens saludava amb l’ull tort.
A prop del temple, una parella de gralles picotejaven l’esquelet descarnat d’una vaca. L’home mirava l’escena impassible, després es va girar, ens va buscar amb la mirada i, finalment, va fer l’intent de clucar l’ull tort que res no havia vist.
Un turista irreverent va fer una fotografia d’aquell encontre. Després es va sentir com un xisclar d’ales negres. La nit estava a l’aguait.

Variació sobre un poema de Quadern de l'Índia (2001)

Presentació de “Històries naturals”, un apunt sobre literatura nocturna

L’altre dia vam celebrar a la llibreria Babel de Castelló la presentació de les meues Històries naturals. Va ser un acte discret, però molt emotiu per a mi. Una colla de bons amics s’hi va aplegar per fer-me costat. Vaja per davant la meua gratitud a tots (tant els que van poder vindre com els que van excusar la seua absència). En un moment de la intervenció vaig arribar a dir que aquests relats segurament pertanyien més a l’escriptura nocturna que no a la diürna, per recuperar la distinció que feia Ernesto Sabato. M’agradaria, ara, matissar aquesta qüestió. En l’escriptura diürna, l’autor en certa manera expressa un sentit del món que comparteix personalment; parla dels seus sentiments i dels seus valors. Intenta entendre el món, fer-se cabal dels seus fenòmens. És una escriptura que vol donar un sentit a les coses; col•locar cada experiència en una totalitat que l’inclou i que serveix per emmarcar-la en un context més ample. Les meues, però, són històries nocturnes, on es mesuren algunes veritats tremendes que no se solen confessar obertament (la violència humana, el racisme, la bogeria, la incomunicació...), de les quals potser ni ens adonem, i que, per tant, tenim la tendència a rebutjar per considerar-les com a temes tabús. És una escriptura que inclús m’arriba a sorprendre, perquè de vegades em revela allò que no sé o allò que no he sentit: són sentiments contradictoris, i sensacions estranyes que s’escapen del control de la consciència i de vegades van més enllà del que la consciència consentiria. De fet, de tant en tant, se submergeixen en un món tenebrós; un món ben diferent del que estime i en el qual voldria moure’m i viure, però en el qual, de vegades, em toca baixar als abismes i trobar la Medusa amb les seues serps recargolades al cap, perquè no ha pogut ni anar a la perruqueria de baix de casa per fer-se la permanent. És una escriptura que es troba amb el rostre terrible de la vida, i que, en alguns moments ignora salvatgement els valors morals o els límits entre el bé i el mal, entre la justícia o la pietat. Una realitat que es troba, en definitiva, amb eixa “altra realitat” (profunda, e incòmoda) que també es dóna en la vida, encara que ens entestem a amagar-la. He de dir que la pretensió de Sabato va més enllà. Ell no es queda en una visió parcial de la realitat, perquè té la convicció —i la mestria— de dir que la narrativa ha de ser “l’expressió total” de la realitat, i aquesta expressió total implica necessàriament la inclusió d’una cara diürna i d’una altra de nocturna. Les meues, però, són històries naturals, perquè són històries que he estret de la vida diària. Històries enfornades en la solitud d’algunes nits de guàrdia, que m’han portat a repensar una idea que vaig llegir, ara fa algun temps, de Claudio Magris: “La literatura sovint és un viatge d’allò que coneixem a allò que ignorem o a la inversa”. En aquest dilema crec que trobareu aquestes Històries naturals.

A José Saramago in memoriam

La felicitat té molts rostres.
Viatjar n’és un d’ells.
Lliura les flors a aquell que sàpiga
cuidar-les.
I torna a començar.
Cap viatge no és definitiu.

Vint-i-cinc anys de La Barraca, (o la lluita pel reconeixement d’una identitat col•lectiva)

Divendres passat, l’associació cultural La Barraca va celebrar a la sala d’actes del Centre cultural “La Marina”, del Grau de Castelló el seu 25 aniversari. L’acte va consistir en la presentació d’un número especial de la revista homònima que recull la seua trajectòria cultural i cívica. Aquest ha estat el motiu que m’ha mogut a repensar el tema de la forja de la identitat col•lectiva.
Al capdavant de La Barraca, hi ha cinc o sis persones, grauers de soca o empeltats de grauerisme, que des de fa vint-i-cinc anys treballen per dignificar la memòria d’un poble. La seua és una tasca sorda i callada, encomiable, que mereix tota la meua admiració, i que, al meu parer, també mereixeria el reconeixement públic i institucional. No és fàcil, en els temps que corren apostar pel passat. A més, per fer l’intent de reconstruir una identitat moderna cal comptar amb el reconeixement dels altres. És clar que som nosaltres qui triem i redefinim la nostra identitat (jo sóc dels que pensa que la identitat cultural, més enllà de postures fossilitzades, s’ha d’entendre com un concepte dinàmic, que es va fent, o desfent històricament, a través de la negociació i del diàleg amb els altres).
Comptem amb el dret de pertinença a un grup, o a una comunitat (una condició, en principi innegociable, per qüestió de naixença). Però, em sembla que, a més a més, hi ha alguna altra qüestió. En les societats modernes cada individu està legitimat per a decidir quines són les pertinences que considera més identificadores i, també, pel contrari, en relació a quin grup o grups està dispost a mamprendre una “lluita pel reconeixement”.
La Barraca és una associació cívica formada per un grup de persones que s’han unit voluntàriament per dur a terme una tasca en comú. El seu és un treball d’arqueologia social. Amb els seues escrits, amb els actes i homenatges que organitzen treuen de l’anonimat persones i entitats, ritus i costums que estaven oblidats i empolsegats al bagul de la desmemòria col•lectiva. Identificar les nostres arrels, reconstruir-les, si molt convé, i mostrar-les amb la seua pàtina d’autenticitat a les noves generacions és el camí més curt per a dignificar els orígens. Però, afortunadament, en aquest viatge no estan sols, darrere d’ells hi ha un poble, un grup social que no es defineix només per tindre algun atribut comú, sinó que comparteix un sentit d’identitat comuna (el grauerisme, una forma singular d’entendre la mediterranietat), perquè els demès els identifiquen com a grup. El cert és que haver nascut circumstancialment del camí de la Donació cap a la mar no és la condició suficient per a ser reconegut com a grauer o grauera, però si que n’és de necessària. El sentit de pertinença rau en el reconeixement dels altres significatius. I aquest és el repte pel que cada dia aposten aquesta colla de ciutadans i ciutadanes compromesos amb el seu poble. Enhorabona, i llarga vida companys!

Portada del meu últim llibre “Històries naturals”, i data de presentació. Uf, quina il·lusió!

L’editor de Brosquil Edicions, finalment, m’ha fet arribar la portada del meu últim llibre. Es tracta d’“Històries naturals” (no confondre amb “Les històries naturals”(1960), de Joan Perucho, magnífica novel·la de fantasia històrica ambientada durant la I Guerra Carlista). Les meues són històries senzilles, de la vida quotidiana, relats que he anat embastant a través de les notes que he pres d’uns anys ençà a la talaia mòbil on en guanye les garrofes els dies de cada dia.

La presentació del llibre tindrà lloc el pròxim dia 16 de juny (tant s'hi val si Espanya guanya, empata o perd contra Suïssa), a partir de les 19:15 h, a la llibreria Babel de Castelló, (carrer Guitarrista Tàrrega, 20). No cal dir que la notícia em fa molta il·lusió!

Avui fa quatre anys

Aquest és l’instant del dubte. És el moment en què la dolça amargura del món flueix entre el camí fet de noms i de retorns d’aquest soliloqui de cendres i miratges. És, també, l’àmbit més íntim i intransferible i on puc trobar la dúctil identificació entre la llibertat i la imperible necessitat de viure i escriure.

Manuel Garcia Grau (1993): Poètica/Visions des d’Olaia (1), del poemari Llibre de les Figuracions

Llotja vella

Fondària de nanses,

garbitanes i mornells,

sardinals i palangres.

Abundor de mòlleres,

de sèpies, pagells.

de rogers i bogues,

serrans, senyoretes, sorells.

Semals emplenats i paneres,

cistelles de lluços i congres,

jodrioles, morenes,

llagostes i polps,

crancs i galeres.

Abundor de llobarros,

llamàntols, cabuts i vidriades,

escòrpores, daurades, rosades.

Caixes d’aladroc,

lluents d’escata,

de temors i d’anhels.

Suors de salnitre,

grinyolar de motors,

i pollines.

Xarxes foradades,

deixalles de peix pudent,

botelles i llaunes.

Ja tornen les veus

pels camins del temps.

Del poemari

Matèria d'aigua (inèdit)