dilluns, 14 de juny de 2010

Vint-i-cinc anys de La Barraca, (o la lluita pel reconeixement d’una identitat col•lectiva)



Divendres passat, l’associació cultural La Barraca va celebrar a la sala d’actes del Centre cultural “La Marina”, del Grau de Castelló el seu 25 aniversari. L’acte va consistir en la presentació d’un número especial de la revista homònima que recull la seua trajectòria cultural i cívica. Aquest ha estat el motiu que m’ha mogut a repensar el tema de la forja de la identitat col•lectiva.
Al capdavant de
La Barraca, hi ha cinc o sis persones, grauers de soca o empeltats de grauerisme, que des de fa vint-i-cinc anys treballen per dignificar la memòria d’un poble. La seua és una tasca sorda i callada, encomiable, que mereix tota la meua admiració, i que, al meu parer, també mereixeria el reconeixement públic i institucional. No és fàcil, en els temps que corren apostar pel passat. A més, per fer l’intent de reconstruir una identitat moderna cal comptar amb el reconeixement dels altres. És clar que som nosaltres qui triem i redefinim la nostra identitat (jo sóc dels que pensa que la identitat cultural, més enllà de postures fossilitzades, s’ha d’entendre com un concepte dinàmic, que es va fent, o desfent històricament, a través de la negociació i del diàleg amb els altres).
Comptem amb el dret de pertinença a un grup, o a una comunitat (una condició, en principi innegociable, per qüestió de naixença). Però, em sembla que, a més a més, hi ha alguna altra qüestió. En les societats modernes cada individu està legitimat per a decidir quines són les pertinences que considera més identificadores i, també, pel contrari, en relació a quin grup o grups està dispost a mamprendre una “lluita pel reconeixement”.
La Barraca és una associació cívica formada per un grup de persones que s’han unit voluntàriament per dur a terme una tasca en comú. El seu és un treball d’arqueologia social. Amb els seues escrits, amb els actes i homenatges que organitzen treuen de l’anonimat persones i entitats, ritus i costums que estaven oblidats i empolsegats al bagul de la desmemòria col•lectiva. Identificar les nostres arrels, reconstruir-les, si molt convé, i mostrar-les amb la seua pàtina d’autenticitat a les noves generacions és el camí més curt per a dignificar els orígens. Però, afortunadament, en aquest viatge no estan sols, darrere d’ells hi ha un poble, un grup social que no es defineix només per tindre algun atribut comú, sinó que comparteix un sentit d’identitat comuna (el grauerisme, una forma singular d’entendre la mediterranietat), perquè els demès els identifiquen com a grup. El cert és que haver nascut circumstancialment del camí de la Donació cap a la mar no és la condició suficient per a ser reconegut com a grauer o grauera, però si que n’és de necessària. El sentit de pertinença rau en el reconeixement dels altres significatius. I aquest és el repte pel que cada dia aposten aquesta colla de ciutadans i ciutadanes compromesos amb el seu poble. Enhorabona, i llarga vida companys!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada