Nostàlgia d’un arròs melós amb castanyoles

En la bovor somnolenta de la sobretaula, amb la brisa encara tèbia de la migdiada acaronant-me la cara, m’ha envaït el somni: la dolça frescor de la sàlvia i el romer, les branques nues de la tipuana i l’olivera acabades de podar formen illes d’ombra sobre el meu delit; el ventijolet constant no em molesta. No hi sé d’on prové. Només sé que sap a mar, com l’arròs melós amb castanyoles que ahir ens vam regalar a Ca Juanito, el meu amic Jaume i jo.

Després de l’onada polar

Va tornar la neu i el jardí es va quedar glaçat.
Aquest temps bord i eixelebrat m’ha obligat a preguntar-me
algunes coses.
Els fragments que he descobert entre la gespa em pertanyien a mi.
El silenci regna arreu i allò que vaig ser no demana almoines.
Quanta llum reflectida als murs de la casa!
No m’encega. Tu també estàs sol.
Emmudit, ni un baf d’alè brolla.
Llàgrimes de gel, llàgrimes de gel,
perfils de primavera.