“Sabe que caminha numa corda fina
misteriosamente suspensa num imenso
espaço vazio ao qual é obrigado
a caminhar...”
L’equilibri és difícil en la casa del cec. La realitat parla d’entrebancs, d’un indici de boires amenaçades per la foscor. Però el cec coneix ben bé cada passa, cada soroll (sota els ferros de la llum, amb les parpelles caigudes i les mans a les palpentes); va conèixer l’olor del gessamí en les vesprades d’estiu; va conèixer l’esplendor del jardí florit, la cridòria dels xiquets en sortir de l’escola, i els esglaons que conduïen sense pressa a la bellesa. Potser li plauria abandonar l’habitació infestada per les ombres, i el trist passadís d’un temps que s’esmicola entre les mans.
Però tot no és foscor; passen les flors petites de l’hivern i els habitants de Ciutat també viuen en les vides del passat. (Els dies que emmordassen la mirada, les llengües que parlen com el ferro roent).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada