Em retornen brises d’ahir, amor,
amb ulls grisos de boira en cada onada.
Endevine els pessics de cada vent ,
que ens renovà la pell en cada platja.
I el desig encès entre les punxes dels dits,
preàmbul de l’estima que havíem de saber conjuminar.
També se m’escola l’aigua que conserva totes les imatges,
espill endins d’aquesta història, i que ara m’imposa silenci.
Caldrà esperar que ens xope la pell,
varada a una fondalada propícia de la memòria.
El passat divendres, dia 23 es va presentar al Fòrum Babel de Castelló La dama de gris, l’última novel·la de Leandre Iborra. L’obra, que va obtindre el XI Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado de 2010, ha estat editada per Brosquil edicions.
En el preàmbul del llibre se’ns recorda la desaparició de Miquel Grau, d’Agustín Rueda i de Guillem Agulló, tres activistes polítics que van morir per defensar la llibertat. Tot seguit se’ns narra la crònica d’una mort anunciada, que s’esdevé un al·legat contra la ignomínia, contra la barbàrie de la dictadura i les seues conseqüències.
A través de la rememoració d’una història d’amor, frustrada sobtadament per la mort tràgica de Miquel —el protagonista masculí—, Leandre Iborra ens invita a viatjar pels laberints insondables del dolor humà. La pèrdua de l’ésser estimat, la melangia i l’enyorança del temps compartit, la solitud i el dolor de l’absència, el buit, el dol patològic per la pèrdua, la reivindicació de la llibertat i de la dignitat humana, els mecanismes més obscurs de la repressió, etc., són alguns dels temes que es van solapant al llarg de la novel·la.
Els capítols es van afaiçonant com les vores de les peces d’un puzle per completar la història tràgica de Violeta i Miquel sota la mirada atenta de Margarita, la narradora expectant dels fets. Un personatge no del tot perfilat, però que amb la seua presència ajuda a alçar acta del drama.
La novel·la està escrita en primera persona. A través de la tècnica del flashback, Violeta, va recordant la història de la seua vida amb Miquel. Es tracta de la història tràgica d’un amor romput prematurament. Així, sota el teló de fons del palauet, espai paradigmàtic de l’amor, i veritable protagonista mut de la trama, els diferents encontres entre Margarita i Violeta serveixen per anar embastant les entranyes del relat. I és a través de la confidència que surt dels encontres entre les dos dones que naix una nova amistat.
Al meu parer, La dama de gris admet com a mínim dues lectures: en un primer plànol narratiu hi ha una història d’amor, passional i apassionada, de vegades tendra, de vegades obsessiva entre Violeta i Miquel, i, sobre aquest canemàs sentimental s’entrellaça la lluita per assolir les llibertats en els primers anys d’una Espanya democràtica amb el rerefons gris d’un règim opressiu que agonitzava.
Violeta recorda i recorda els avatars luctuosos i també els moments de felicitat de la seua relació amb Miquel. La memòria esdevé l’única eixida possible a tant de desassossec. Hom diria que la memòria és el fil d’Ariadna que ens ajuda a trobar el camí per sortir del laberint del dolor i ens permet seguir endavant, i donar sentit a la vida, perquè al capdavall l’autor sembla dir-nos que el dolor que no va trobar anestesia sempre ajuda a recordar.
La dama de gris és un llibre compromès, reivindicatiu i militant. L’autor pren la veu dels oprimits per enlairar la bandera de la llibertat i de la dignitat humana. Contra qualsevol dictadura, contra qualsevol tirania, contra el totalitarisme i la intolerància.
Un llibre escrit sense floritures, amb senzillesa, i de lectura àgil. Un llibre colpidor i necessari, perquè en els temps que corren mai no convé baixar la guàrdia. I és que ja ho deia Herman Hess en El llop estepari: “Encara que el món finalment es va aixecar i va poder contindre el bastard, la bagassa que el va parir torna a estar en zel”.
