El matí transcorre lent pels balcons
d’un abril incendiat de geranis.
Una llum de plata, vehement, sura
sobre els terrats, allà on fan niu
els teuladins i els somnis.
Busque una música lenta,
una música adient perquè passe la vida
i no se n’oblide d’afalagar-me els sentits.
I no és encara la solitud,
doncs sóc jo qui parle des de darrere
de la finestra.
I tots els ulls són els meus ulls:
el jardí, les estacions amb les seues flors,
algun rostre i la seua màscara...
No és encara la solitud.
No ho és.
Un pont bastit sobre el penyal primordial,
a la ciutat noble de Morella.
Un pont armat amb l’acer de la paraula,
amb els tendons del diàleg.
Un pont que infantava idees, assolia veus,
transportava creences.
Sobre la primavera nova,
és a dir, sobre la primavera agrest,
les arrels van fer paret,
relleus de pedra solidària.
Com l’aigua que corre mansueta entre els còdols
i que mai més no tornarà al brollador.
Com la flor que vas arrancar de l’arbre
i que mai més no tornarà a la branca que la va veure nàixer.
La vida.
