diumenge, 2 d’octubre del 2011

Principi de tardor


Dolçament, el vent penetra

la tíbia descarnada d’un antílop

—o potser és de lèmur?—,

s’insinua entre els budells de sorra del vers

i xiula com l’aigua que corre pels claveguerams

de Ciutat.

Jo ja no vaig ni vinc. Tu ja no vens.

Potser ningú no vindrà a obrir els nostres llibres

ni a llegir cap salm entre les flors.

Entre el meu cos i el crepuscle es creua

una parella de voltors.

No hi ha vent. I l’ombra és càlida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada